el grup del PSC a Madrid

La veritat és que el tema del grup propi del PSC al congrés dels diputats és un tema recurrent, però que cansa una mica. No dubto, que el Sr. Castells, i altres socialistes provinents de Convergència Socialista somiïn amb això. De fet, el seu somni de país, al meu entendre, es va acabar amb una cosa que es va dir el Pacte d’Abril, en que el PSC (anomenat Congrés, per distingir-lo del PSC Reagrupament) i el PSOE es varen “federar”. No discuteixo la bondat del pacte, la història ficció sempre és incerta, potser sinó s’hagués signat el pacte, hores d’ara estaríem ja com a Euskadi, amb un govern PP-PSOE. De tota manera, el que esta clar, és que els partits responen a uns sentiments dels seus votants, i encara no conec gaires votants del PSC sobiranistes. Per tant, es del tot lògic des del punt de vista d’un partit que no aspira a la sobirania de Catalunya, que en el Congrés dels Diputats, sumi els seus vots al PSOE, com alternativa de govern al PP. Us imagineu el grup del PSC votant junt amb el PP per exemple, contra una iniciativa del PSOE? Siguem seriosos. El grup parlamentari propi del PSC vindria el dia que el PSC adoptés les tesis sobiranistes, i és menys probable que passi això, que no que s’aturi el canvi climàtic per un acord global sobre reducció de gasos!

les raons del meu independentisme

Sovint, els meus amics espanyols em pregunten entre esglaiats i divertits, perquè una persona raonable, liberal i gens radical és independentista (concepte identificat a Espanya amb persona estripada, de tatuatge i arracades i okupa antisistema). I això fa que jo mateix també m’ho pregunti i analitzi la meva evolució mental, que sospito que és la mateixa que la de molts compatriotes. De fet és la crònica d’un fracàs col•lectiu. El fracàs d’Espanya de fer-nos sentir be dins d’aquest Estat. Quan jo tenia 17 anys, va morir Franco, molta gent va creure en un nou concepte d’Espanya, que inclouria un reconeixement explícit de les nacions històriques, amb totes les conseqüències. La nostra llengua seria protegida i fomentada, els nostres drets serien defensats i tots els espanyols rebríem un tracte equitatiu i just per part de l’estat. Bàsicament la nova etapa havia de representar el reconeixement del dret a la diferència. El 23 de Febrer va representar la mort del somni, encara que molts en aquell moment no ho varem percebre amb tota la seva profunditat. Suposo que pel nacionalisme castellà, la única Espanya possible és la castellana. I tot el que no sigui d’arrel castellana, és vist com una anomalia a eliminar, en un procés d’assimilació de la diferència accelerat per la immigració i per les noves tecnologies. Això fa que, la única manera de seguir sent una nació, sigui probablement aspirar a un estat propi. Molta gent dirà, es clar, i doncs que us pensàveu. Doncs si senyors, molts varem cometre un pecat d’ingenuïtat. Així és com hem arribat on som ara. I pel que sembla, encara hi ha molts catalans situats en aquesta posició. Ja abans que surti la sentència del constitucional, queda clar que la via constitucional s’ha quedat bloquejada. Més o menys com les seleccions esportives, el català a las Cortes, el CAT a la matrícula, el TCG València-Barcelona, la gestió del Prat, o el finançament. Anar-hi anant.