dissabte, 26 de setembre del 2009

Acord de mínims

Arriba un punt, després de 30 anys de sentir parlar de governabilitat, estabilitat, suports puntuals, peix al cove, etc, en que servidor ja en té prou. Quan sent qualsevol d’aquests termes per justificar els suports dels diputats al congrés al govern de torn, em venen basques. La meva impressió és que ja n’hi ha prou de fer el préssec. Ja us avanço que no penso votar cap partit que no es comprometi a no donar suport al govern espanyol sinó compleix uns mínims. I aquests mínims han d’estar en el programa electoral i s’hi ha de comprometre seriosament. No s’hi val a presentar propostes se ús del català al congrés, de seleccions esportives, del cinèma en català, de la obligatorietat del personal de l’administració de Catalunya a conèixer el català (justicia, policia, etc, etc) i després donar suport als pressupostos, o a qualsevol altre llei, per bona que sigui. Com a primer pas altament educatiu, s’ha d’aprovar un reglament que permeti l’ús del català al congrés i en qualsevol comunicació amb l’administració, sigui catalana o estatal. No està be que fins hi tot els diputats d’ERC o de C i U s’ expressin en castellà. Que parlin en català i si s’atreveixen, que no els deixin parlar durant tota la legislatura. On està la nostra dignitat col•lectiva si es deixem trepitjar en una cosa tan bàsica com els drets lingüistics? La veritat, és que quan sento parlar els nostres diputats en castellà, amb un accent català marcat i els castellans parlant amb tota comoditat i agilitat el seu idioma se’m remouen els budells

La manca d’arguments del PSC

La manca d’arguments del PSC


El president Montilla ha dit que no s’han de convocar referendums d’autodeterminació als municipis, perquè és perseguir impossibles. Suposo que es referia a perseguir la independència. No ha dit pas que convocar referendums sigui un dret democràtic inapel•lable, ni que saber el que pensen i desitgen els ciutadans sigui un deure dels governants en un sistema democràtic. Simplement opina que no és útil. Es molt interessant que als unionistes se’ls han acabat els arguments, i l’únic que se’ls acut és dir que la independència no es possible, perquè l’Estat Espanyol no ens donarà la llibertat. Potser el Sr. Montilla no recorda quan ell lluitava contra el règim franquista en una causa il•legal segons la legislació vigent i que a ell li semblava defensable. Segur que molts pensaven que no s’havien de revoltar contra Franco, perquè era perillós. En tot cas, seguint aquesta mena d’arguments, segurament Estats Units serien una colònia britànica, Cuba una colònia espanyola i els negres americans serien esclaus. El PSC està entrant en una dinàmica d’empobriment intel•lectual digne d’estudi, i potser encara aconseguiran abaixar més el llistó en els propers mesos. No ens perdem el proper episodi. Per si de cas, el millor com deia el Sr. Iceta és no ser-hi, així no et xiulen!

En defensa de Joan Oliver

He de confessar que em va saber greu que el diari avui li apliqués un semàfor vermell a Joan Oliver, a ran de l’afer d’espionatge al Barça. Hi ha persones, que al llarg dels anys any significat un referent clar. Joan Oliver, amb les seves opinions lliures i trencadores m’ha fet sentir acompanyat. Ha estat una veu que sempre ha fugit dels tòpics i que ha expressat conceptes originals en un país on la mediocritat i el recurs al tòpic dels opinadors és la norma. Per això crec que abans de posar-li un semàfor vermell en aquest diari, al que ell ha contribuït tant, s’ho haurien d’haver rumiat més. Si ha contractat uns detectius per informar-se dels curriculum i les activitats de persones amb responsabilitats directives de Barça, és perquè percep amenaces cap a una institució cabdal pel país i que ben segur que serà objecte de totes les jugades brutes que es puguin imaginar en els propers mesos. Quina casualitat que l’afer surti a la llum una setmana després que Laporta encapçales la manifestació independentista i es posicionés a favor del referendum d’Arenys de Munt. Recordeu que el president Gamper va anar a la presó durant la dicatdura de primo de Ribera i que el president del Barça durant la República, va ser afulsellat pels “nacionals”. Per favor, aquest país ja te prou enemics, com per què els que ens l’estimem els ajudem autodestruint-nos.

dissabte, 19 de setembre del 2009

Homenatge a Aznar

El passat 11 de setembre, varem homenatjar els nostres herois de la resistència a l’assimilació castellana (El general Moragues, Rafael de Casanova), però vaig trobar a faltar l’homenatge als herois actuals. Aquells que amb la seva trajectòria seran els pares de la independència de Catalunya. Entre ells, en un lloc destacat, José Maria Aznar. Quan siguem independents, tothom recordarà l’Alcalde d’Arenys de Munt, on es va iniciar l’onada sobiranista, i es recordaran fets memorables, com per exemple, persones demòcrates socialistes expressaven que votar i expressar la opinió de la ciutadania a les urnes era un acte reprovable i ridícul, etc. (molts blancs deien que era normal que els negres anessin a la part del darrera de l’autobus ). Lamentablement, però, ningú se’n recordarà de qui ho va fer possible. Va ser José Maria Aznar qui va dinamitar el govern regionalista de Convergència que durant anys, que feia de contenció. I així va permetre que Esquerra Republicana arribés al govern i forces un nou Estatut, i que Maragall tirés endavant un nou estatut, contra el seu propi partit, que de pas també va quedar esmicolat entre regionalistes (en diuen catalanistes) i espanyolistes i a sobre, va fer esclatar les opcions constitucionals, portant l’Estatut, que de fet és la prolongació del pacte constitucional 30 anys després, per ser jutjat en un tribunal que no te jurisdicció. I gràcies a ell i al seu entorn, el tribunal sorprenentment ho va acceptar a tràmit i està decidint el que podem ser els catalans (regió o nació) en un tema que òbviament no és de la seva incumbència. I de pas va aconseguir fer esclatar la evolució cap al regionalisme d’Esquerra Republicana, deixant-la com a col•laboracionista i forçant el naixement d’un independentisme que ja no creu en l’Estat Espanyol. Així, podria seguir força estona, enumerant les contribucions de Aznar i el seu entorn ideològic (ancha es Castilla) a la independència ( no les xapes, no a les seleccions esportives, no al català a les corts, no, no no!). En fi, des d’ací faig una crida, perquè aquest oblit imperdonable no es produeixi l’any vinent.

dissabte, 12 de setembre del 2009

Resposta a la sentència

El Conseller Nadal diu que qui hauria de liderar la resposta a l’incompliment de l’Estatut per part de l’Estat Espanyol (el fet el tribunal constitucional es faci servir per això és una broma de mal gust), hauria de ser el govern. Bé. Millor encara que fos el parlament de Catalunya, que representa la sobirania dels catalans. En tot cas, el fet que la societat civil i els ex-presidents liderin la revolta, ja vol dir que qui ho hauria de fer no està per la feina. Quin disgust! Al final, la pudor de podrit que fa tot el tema de l’Estatut i l’Estat del “café para todos” ha empudegat tot el sistema constitucional espanyol. Algú a aquestes alçades creu en el tribunal constitucional? Jo crec que molt pocs catalans creuen en la seva imparcialitat i en la seva capacitat de ser jutge del contenciós entre Catalunya i Espanya. Així doncs, sembla que finalment, després de 30 anys de presa de pel i d’estira i arronsa, hi ha una sensibilitat majoritària a nivell de la societat civil catalana, sobre que cal un canvi del statu quo. No podem seguir dins aquesta dinàmica d’extermini lent de la nostra nació i de la nostra llengua, a base de diluir-nos en el magma autonòmic. Necessitem el reconeixement explícit de Catalunya com a nació i en això les institucions s’estan quedant endarrere. Tant se val, no us preocupeu, els partits polítics han de ser votats, així que ja cal que espavilin! Aquests que treballen per treure la crosta catalana de Catalunya, potser quedaran flotant sobre la crosta a la deriva i veuran que sota la crosta i a un cos nacional català que segueix existint i bategant, més lliure sense la crosta.

Democràcia de fireta



La democràcia no és una metodologia política formal: un parlament escollit democràticament, uns tribunals de justícia, un govern votat. La democràcia és per sobre de tot una ideologia. I és una ideologia moralment superior, perquè el que ens diu es “un home un vot”. Es a dir tots som iguals davant la llei. En ser una ideologia que ha de ser majoritàriament acceptada per la població, és difícilment exportable, quan les estructures prèvies (tribals, cas d’Afganistan, feixistes, cas d’Espanya) segueixen vigents en l’imaginari col•lectiu. L’espectacle execrable que l’Estat espanyol, representat per un avocat falangista, intenti prohibir una consulta popular i al mateix temps autoritzi una concentració falangista així ho demostra. La democràcia espanyola és més espanyola que democràtica. Us imagineu un advocat ex-nazi representant l’Estat Alemany, contra un consulta impulsada en una vila qualsevol. I un jutge autoritzant una manifestació feixista a l’hora. Us imagineu una llei de partits que prohibeix qui defensi la violència com arma política i no prohibeix l’existència de Falange. Us diré més, el propi partit Popular, que va crear la llei de partits, mai ha condemnat el cop d’estat del 1936, que òbviament va ser una manera d’utilitzar la violència per raons polítiques (o és que un milió de morts no són un assassinat sinó una estadística, que deia Stalin?). En fi, Espanya és una democràcia de fireta que segueix servint per esclafar els mínims drets democràtics de les nacions ocupades. Qui defensa aquest statu quo que s’ho faci mirar!