Zapatero i els 25 nans del PSC

De vegades la política imita els contes per infants. A mi, quan veig l’actuació dels 25 flamants diputats del “si tu no hi vas ells tornen”, em recorda indefectiblement el conte de la Blancaneus. Els 25 diputats, són com els nans. Petits, soferts i a diferència dels nans, no tenen nom ni cara. Tots n’hem sentit a parlar, però no sabem ni qui són. Treballen en l’anonimat, picant pedra a la mina, i empassant-se els “marrons”. Que Zapatero s’estima més pactar amb el PNB que cedir l’aeroport, doncs p’adentro. Que ens fa un traspàs de rodalies de la Srta Pepis, doncs fot-li que és sorda, que gestió de la crisi de moca-t’hi Manela, que 3 hores de castellà, que la llei de la dependència, que la intervenció d’Agrupació Mutua, que la llei d’Educació, que el Tribunal Constitucional de fireta, que Catalunya no és gaire Nació, que més cafè per a tots fins a tenir mal d’estomac, és igual. Ells han estat cridats a una missió superior, tenir cura de Blancaneus-Zapatero. Ella va de guais, perquè és la més bonica! I encara que saben que mai gaudiran del seu amor, la cuiden, la mimen, treballen per ella, perquè se saben cridats a dedicar la seva vida a cuidar-la. Fins hi tot , si cal, quan estigui a punt de morir, la vestiran ben guapa, a veure si un bes del Princep Obama i la ressuscita. La qüestió és els qui els varen votar els hi agrada aquest paperot. No es perdin les properes eleccions!

¿Día de la Hispanidad?

Em produeix una gran satisfacció haver anat a classe avui, en un dia com aquest, el de la hispanitat, sense veure banderes espanyoles i sense sentir discursos que fan xiular les orelles a qualsevol català. Com la majoria de la gent, m'encanta tenir un dia més per fer la meva però he de dir que en aquest dia treballaria més que mai per tal de no haver de celebrar una cosa com aquesta. No és que la hispanitat no tingui aspectes interessants, és que el concepte encara s’utilitza per justificar la opressió nacional de Catalunya, per exemple. Em seria indiferent celebrar el dia nacional de qualsevol altre lloc però en aquest cas se’m fa antipàtic que et vinguin a refregar que encara formes part d’un Estat en el que no tens cap ganes de ser-hi

El que m’ha indignat en consultar un xic com ha anat la jornada és la burxada que el nou govern del País Basc ha fet a la societat que teòricament representa. No en tenen prou en crear les eleccions menys democràtiques dels últims 30 anys posant al capdavant del govern a dos partits que no volen creure en aquesta nació. En un dia com aquest han fet participar el govern basc d'actes en què per principis aquesta institució mai havia participat. Una manera més de posar el dit a la llaga.
Sé que Montilla no ha anat a la desfilada, tot i que fos al·legant motius familiars per mi ja és suficient.

The times they are a-changin'

Quan un veu el món de la política des de fora, potser en te una perspectiva que els polítics no tenen. Però en tot cas, només cal posar una mica l’antena per veure que les coses estan canviant, i estant canviant sobre tot, perquè el desprestigi dels partits, i el model que proposen està més que desgastat. Quan hom veu que Esquerra Republicana se’n va a Madrid a fer de Convergència, a pactar els pressupostos amb Rodríguez Zapatero, o que Iceta posa cara displicent, menyspreant el referendum d’Arenys de Munt, o quan Puigcercòs o Montilla creuen que la seva mala imatge és culpa de Polonia, o quan Convergència vol construir la casa gran del catalanisme sense definir que l’objectiu és la independència, hom entén que això és un final d’etapa. Les veus més creatives intel•lectualment ja fa temps que mostren el camí: llegiu Cardús, Sanchis, Vila, Sostres, Forn, Roig, Gabancho, Clara-Simó, Oliver, etc, etc. Fins hi tot Joan Laporta, que no és polític, de moment, ho ha entés. Hi a l’altra banda qui hi ha? El desert intel•lectual, els fundadors de “Ciudadanos bilingües”. I la intel•lectualitat espanyola? la cosa és tan bèstia que Intel•lectual i Espanyol s’ha esdevingut un Oxímoron. De fet la novetat més important a la política espanyola es Rosa Díez, coneguda per la seva profunda preparació intel•lectual. Nois, Espanya s’ha convertit en un desert intel•lectual a força de defensar el que és indefensable en aquest moments a Europa. Es a dir, negar el dret dels Catalans a ser una nació. Ho diuen fins hi tot, persones d’ideologies oposades: “quin tostón”, “este partido es una mierda”. Faci el que faci el tribunal constitucional, serà com diuen els americans “too little too late”. Així doncs, agafeu-vos fort, the times they are a-changin que deia Dylan.