Constitució i supervivència

Cada any, la festa del dia de la Constitució em produeix un sentiment de tristesa i desassossec. La primera opció és no mirar els telenoticies ni els diaris i simplement fer festa. La segona és preguntar-se perquè. En el fons, la Constitució es per a mi, la història d’un somni no complert. Despertàvem del franquisme, i la constitució era una norma democràtica que havia de garantir la supervivència de la nació catalana, dins l’estat espanyol. La constitució parlava de nacionalitats i se suposava que l’estat vetllaria per la supervivència d’aquestes nacionalitats. Qui podia pensar que amb el temps, la constitució seria utilitzada pels sectors nacionalistes espanyols per negar el dret a ser de la nació catalana. En tot cas, hi ha una llei natural d’obligat compliment, per part dels individus però també de les nacions. Aquesta llei es diu la “lluita per la supervivència”. Si la constitució espanyola no garanteix la supervivència de la nació catalana, aquesta deixa de poder ser assumida pels catalans. I em temo que aquesta és la situació actual. Diu Epicur “la justícia natural és un acord sobre el que convé per no agredir-se els uns als altres i per no ser agredits”. La justícia és un pacte. La constitució és un pacte de mutu respecte. Si Espanya vol assimilar i fer desaparèixer la nació catalana, no hi ha possibilitat de justícia ni de pacte.