Sobre blancs i negres

Hi havia una vegada un regne molt llunyà, pròsper i ric, habitat per goril·les. Els goril·les havien estat governats per un mateix goril·la durant vuit anys, i n’estaven farts. Estaven tips de guerres, de terrorisme i de crisi econòmica. Buscaven un rei completament diferent que pogués solucionar tots els seus problemes.
Tothom especulava sobre qui seria l’adequat per a tal repte, qui podria ser el nou rei. Fins que un dia aparegué un goril·la blanc que es presentà com a candidat al càrrec.
- Visca!- Cridaven els entusiasmats simis segurs d’haver trobat la resposta a tots els seus maldecaps. Qui seria més diferent de l’anterior rei goril·la? Qui podria aportar visons més noves i diverses que un goril·la blanc? Qui sinó ell podria retornar l’orgull perdut al regne?
En aquell indret habitava també una guilla que tenia fama de ser astuta i desperta. Mentre els micos aclamaven els seu nou rei com a heroi que salvaria el món, cridant i saltant de joia, ella restava en un racó immòbil i sense badar boca. Un goril·la se la va mirar de fit a fit i li digué:
- Per què no balles, cantes i rius com fem tots? Que no veus que el nou rei solucionarà tot allò que l’anterior no pogué arreglar?
La guineu ni se’l mirà sinó que prengué una pedra ben fosca del terra i la mostrà al goril·la mentre li preguntava: – Què és això?
I el goril·la respongué: – Una pedra, que em prens per ximple?
Aleshores la guilla li llençà la pedra, que encertà de ple al desconcertat goril·la que emeté un grunyit de dolor.
– I això altre?- Demanà el perspicaç animal mentre li mostrava a l’adolorit simi una pedra completament blanca.
- Una altra pedra és clar, però no me la llencis!- Responia el goril·la mentre es protegia tement una nova pedregada.
La guineu deixà suaument el roc a terra mentre deia: - Per què no vols que te la llenci, amic goril·la? No és pas del mateix color que la pedra que t’he llençat abans, potser per comptes de fer-te mal et guareix el cop que t’ha donat la pedra anterior.
El goril·la esclafí a riure i digué en to burleta: - Quines ximpleries que dius, no és pas cert que siguis tan intel·ligent, tothom sap que una pedra és una pedra, i sempre fa mal, tan se val de quin color sigui- i restà mirant la guineu amb aires de superioritat, segur d’haver demostrat l’estupidesa d’aquesta.
La guilla deixà anar una rialla trista, en adonar-se que el seu interlocutor no havia ni tan sols sospitat el missatge que li havia intentat transmetre a través del símil, i comprengué que probablement ni ell ni cap altre goril·la ho entendrien mai. Tombant-se per marxar digué, més per ella que per ningú: - Jo me’n vaig d’aquest país, que són tots tan curts, que es deixen enganyar per l’estampa, i surten del foc per caure a les brases.