les raons del meu independentisme

Sovint, els meus amics espanyols em pregunten entre esglaiats i divertits, perquè una persona raonable, liberal i gens radical és independentista (concepte identificat a Espanya amb persona estripada, de tatuatge i arracades i okupa antisistema). I això fa que jo mateix també m’ho pregunti i analitzi la meva evolució mental, que sospito que és la mateixa que la de molts compatriotes. De fet és la crònica d’un fracàs col•lectiu. El fracàs d’Espanya de fer-nos sentir be dins d’aquest Estat. Quan jo tenia 17 anys, va morir Franco, molta gent va creure en un nou concepte d’Espanya, que inclouria un reconeixement explícit de les nacions històriques, amb totes les conseqüències. La nostra llengua seria protegida i fomentada, els nostres drets serien defensats i tots els espanyols rebríem un tracte equitatiu i just per part de l’estat. Bàsicament la nova etapa havia de representar el reconeixement del dret a la diferència. El 23 de Febrer va representar la mort del somni, encara que molts en aquell moment no ho varem percebre amb tota la seva profunditat. Suposo que pel nacionalisme castellà, la única Espanya possible és la castellana. I tot el que no sigui d’arrel castellana, és vist com una anomalia a eliminar, en un procés d’assimilació de la diferència accelerat per la immigració i per les noves tecnologies. Això fa que, la única manera de seguir sent una nació, sigui probablement aspirar a un estat propi. Molta gent dirà, es clar, i doncs que us pensàveu. Doncs si senyors, molts varem cometre un pecat d’ingenuïtat. Així és com hem arribat on som ara. I pel que sembla, encara hi ha molts catalans situats en aquesta posició. Ja abans que surti la sentència del constitucional, queda clar que la via constitucional s’ha quedat bloquejada. Més o menys com les seleccions esportives, el català a las Cortes, el CAT a la matrícula, el TCG València-Barcelona, la gestió del Prat, o el finançament. Anar-hi anant.