Fer el prèssec

S’acosten les eleccions europees, i torna a revifar el debat sobre si s’ha de poder parlar el català al Parlament Europeu! El PSC, per boca del Sr. Montilla, aposta per aquesta possibilitat, i estic encantat que així sigui. Però no oblidem, que el PSC te prou força parlamentaria a Madrid, per forçar un canvi en el Congrés dels Diputats, que permeti l’ús de les diverses llengües co-oficials a Espanya. Mentre no lluiti per això, de manera clara i desacomplexada, la seva credibilitat demanant l’ús del català a Europa està sota mínims, i novament només transmet la imatge que els diputats del PSC a Madrid, fan el cagamandúrries, i són una mera comparsa de les decisions del PSOE. Per altra banda, el seu govern, segueix sense poder esmenar la persecució per criteris polítics de TV3 al País Valencìà, que va propiciar indirectament mentre era ministre d’indústria. S’ha de mirar a Europa, ben segur, però també s’ha d’exigir a Madrid que assumeixi d’una vegada que Espanya és un Estat Plurilingüe, i que les institucions de l’Estat han de donar exemple.

Lideratge i seducció

L’entusiasme amb que s’han rebut algunes de les primeres mesures preses per Obama m’indueixen una reflexió sobre lideratge i seducció. Es obvi que Obama és un gran seductor. L’art de la seducció inclou dir aquelles coses boniques que tothom vol escoltar: els Estats Units no torturaran, es retiraran d’Irak, tancaran Guantànamo, La Casa Blanca serà la Casa del Poble. Però el lideratge implica més que seducció. Implica idees per sortir dels atzucacs i capacitat per fer front als reptes amb una sabia combinació de seducció i xarop de bastó. Cap d’aquestes mesures impedirà probablement que segueixi la guerra civil a Irak, que l’Iran segueixi fabricant la bomba atòmica, que l’Islamisme radical segueixi fomentant el terrorisme antioccidental, que a l’Afganistàn s’aconsegueixi la pau, etc. I llavors, quan Obama tregui el bastó, què diran els seduïts?
En tot cas, benvingut sigui Obama si aconsegueix motivar una societat amb valors sòlids, més enllà de l’afany de lucre individual. Liderar una nació, una empresa, un grup de científics, o un èquip de futbol requereix persones que entenguin el lideratge com un servei al grup, i no pas com una manera d’obtenir favors per familiars, amics i coneguts. O com una manera d’alimentar l’ego personal. Sovint qui ostenta el poder, ho aprofita per establir estructures de tipus mafiós i lleialtats inqüestionables, basades amb intercanvi de favors, justificant-se en un ideal superior que permet tota mena de bestialitats. L’aportació de la revolució americana va ser establir un sistema de poders i contrapoders, que fins ara han sigut un model a seguir per tots els demòcrates del món. Esperem que Obama sàpiga exercir aquesta mena de lideratge i Estats Units segueixi exercint aquest lideratge moral que té des de la seva creació, posant en evidència tots els dictadors, i líders de pa sucat amb oli que dominen el planeta.

ATZUCAC ESPANYOL

A mesura que avança la legislatura anem veien que Espanya s’està ficant en un atzucac, del que difícilment podrà sortir, si no torna enrere i es replanteja algunes qüestions fonamentals. D’una banda, la proposta més o menys federalista amb reforma del senat inclosa, del començament de l’era Zapatero ha quedat en un nou "café para todos" on no és pot fer cap pas seriós endavant en el finançament i la organització de l’Estat perquè allò que "aconsegueixin" els catalans ha de ser d’aplicació a totes les comunitats, incloent Ceuta i Melilla, el que pot derivar en un galimaties ingovernable, precisament per la manca d’una autèntica estructura federal. Per altra banda, els conservadors espanyols tampoc han sabut articular un discurs ideològic i d’organització de l’Estat modern, i segueixen ancorats en un espanyolisme ranci i profundament antiquat i antipàtic que difícilment els pot dur al poder en els propers anys. El confederalisme de convergència s’ha cremat en 30 anys de democràcia, donada la migradesa dels resultats obtinguts un cop tancat de facto el procés de reestructuració de l’Estat amb el cop militar del 23 F. El PSC, no sembla que hagi aconseguit avançar ni un mil·límetre en els seus plantejament federalistes, i els plantejaments indepèndentistes, representats per ERC no han aconseguit tampoc engrescar la societat i articular una alternativa creïble. Mentrestant guanya adeptes el passotisme, els antisistema i l’abstencionisme, que sempre són pèssimes opcions de futur, doncs al final són el brou de cultiu perfecte pels totalitarismes demagògics, Tan contents que estem tots pensant que un "Hugo Chavez" o un Vladimir Putin no són possibles a Espanya! Un prec, si és que un prec escrit en català arriba a Espanya "Srs. Politics, ideòlegs, intel·lectuals espanyols, facin un esforç, una altre Espanya ha de ser possible, perquè sinó estan ficats en un bon atzucac.
Lluis Mont i Girbau

Constitució i supervivència

Cada any, la festa del dia de la Constitució em produeix un sentiment de tristesa i desassossec. La primera opció és no mirar els telenoticies ni els diaris i simplement fer festa. La segona és preguntar-se perquè. En el fons, la Constitució es per a mi, la història d’un somni no complert. Despertàvem del franquisme, i la constitució era una norma democràtica que havia de garantir la supervivència de la nació catalana, dins l’estat espanyol. La constitució parlava de nacionalitats i se suposava que l’estat vetllaria per la supervivència d’aquestes nacionalitats. Qui podia pensar que amb el temps, la constitució seria utilitzada pels sectors nacionalistes espanyols per negar el dret a ser de la nació catalana. En tot cas, hi ha una llei natural d’obligat compliment, per part dels individus però també de les nacions. Aquesta llei es diu la “lluita per la supervivència”. Si la constitució espanyola no garanteix la supervivència de la nació catalana, aquesta deixa de poder ser assumida pels catalans. I em temo que aquesta és la situació actual. Diu Epicur “la justícia natural és un acord sobre el que convé per no agredir-se els uns als altres i per no ser agredits”. La justícia és un pacte. La constitució és un pacte de mutu respecte. Si Espanya vol assimilar i fer desaparèixer la nació catalana, no hi ha possibilitat de justícia ni de pacte.

Que poques paraules tinc!

A molta gent d’aquest país, per qui Lluís Llach va ser un referent ètic i polític els darrers anys de la dictadura, sempre els ve al cap algun vers de Lluís Llach que defineix un estat mental, una situació. Quan veig que el tribunal constitucional tombarà els aspectes fonamentals de l’Estatut: la definició de nació, la equiparació del Català i el Castellà i el finançament, em ve al cap “el jorn dels miserables” quan diu: “que poques paraules tinc, i les que us dic són tan gastades, caldrà cercar nous camins on no manquin les paraules”. Sabent el que sabem, la resposta dels partits catalans sembla més aviat sembla minsa i de “poca-pena”. Unió proposa protestar ajuntant-se amb el PSC que és el partit que comparteix govern amb el PSOE que el responsable màxim de tombar l’Estatut. Iniciativa crida a la “mobilització ciutadana” però per suposat no diu res de trencar amb el PSC, i Esquerra diu que no es moment de convocar eleccions. Només la proposta de “Casa gran del Catalanisme” de Convergència sembla obrir les portes a un Catalanisme transversal, que aplegui gent de sensibilitats diverses però amb un concepte de nació similar. En tot cas, queda clar que el constitucional dirà que la Nació Catalana no cap a la Constitució. El que sens dubte és una invitació explícita a canviar-la o marxar. Les paraules estan molt gastades. Cal cercar nous camins per anar “mes lluny”.

Dealing with education

We have been hearing a lot of different complains about education in Catalonia and Spain from both elementary school and university. Education is a difficult problem to deal with and our politicians don't seem to be doing a good job with it.
About elementary education it is obvious that there is a problem. We have boys and girls that are not interested in studying and have to stay in class until they are 16 and their teachers are obliged by law to make them pass. The ones who are interested at the beginning, finish ESO (Obligatory Secondary Education) with 0 motivation and with a level which is much lower than it should be to start with the two last years of high school. Then it is even harder to get high marks during these two years which is important to be able to study what you want to afterwards. Basically a complete disaster.
Now returning to the topic of universities and Bologna plan from which we've been hearing a lot lately. I've been at university for three years now and... what I see is that the most important thing is to unify the criteria, to create the basic subjects for each career and call them the same way, to convalidate the same kind of extra activities in all universities. How can we be talking about unifying criteria with Europe if we don't have it unified here? Moreover I would like to add that it is not that easy to unify the way lessons work in all the European universities as each culture has different ways of doing things, different habits... I think that should be taken into account. I'm not that confident about how would the Swedish system work applied in Spain. I can't see Spanish or Catalan universities working without magisterial lessons... I think our society is not ready for this.

Sobre blancs i negres

Hi havia una vegada un regne molt llunyà, pròsper i ric, habitat per goril·les. Els goril·les havien estat governats per un mateix goril·la durant vuit anys, i n’estaven farts. Estaven tips de guerres, de terrorisme i de crisi econòmica. Buscaven un rei completament diferent que pogués solucionar tots els seus problemes.
Tothom especulava sobre qui seria l’adequat per a tal repte, qui podria ser el nou rei. Fins que un dia aparegué un goril·la blanc que es presentà com a candidat al càrrec.
- Visca!- Cridaven els entusiasmats simis segurs d’haver trobat la resposta a tots els seus maldecaps. Qui seria més diferent de l’anterior rei goril·la? Qui podria aportar visons més noves i diverses que un goril·la blanc? Qui sinó ell podria retornar l’orgull perdut al regne?
En aquell indret habitava també una guilla que tenia fama de ser astuta i desperta. Mentre els micos aclamaven els seu nou rei com a heroi que salvaria el món, cridant i saltant de joia, ella restava en un racó immòbil i sense badar boca. Un goril·la se la va mirar de fit a fit i li digué:
- Per què no balles, cantes i rius com fem tots? Que no veus que el nou rei solucionarà tot allò que l’anterior no pogué arreglar?
La guineu ni se’l mirà sinó que prengué una pedra ben fosca del terra i la mostrà al goril·la mentre li preguntava: – Què és això?
I el goril·la respongué: – Una pedra, que em prens per ximple?
Aleshores la guilla li llençà la pedra, que encertà de ple al desconcertat goril·la que emeté un grunyit de dolor.
– I això altre?- Demanà el perspicaç animal mentre li mostrava a l’adolorit simi una pedra completament blanca.
- Una altra pedra és clar, però no me la llencis!- Responia el goril·la mentre es protegia tement una nova pedregada.
La guineu deixà suaument el roc a terra mentre deia: - Per què no vols que te la llenci, amic goril·la? No és pas del mateix color que la pedra que t’he llençat abans, potser per comptes de fer-te mal et guareix el cop que t’ha donat la pedra anterior.
El goril·la esclafí a riure i digué en to burleta: - Quines ximpleries que dius, no és pas cert que siguis tan intel·ligent, tothom sap que una pedra és una pedra, i sempre fa mal, tan se val de quin color sigui- i restà mirant la guineu amb aires de superioritat, segur d’haver demostrat l’estupidesa d’aquesta.
La guilla deixà anar una rialla trista, en adonar-se que el seu interlocutor no havia ni tan sols sospitat el missatge que li havia intentat transmetre a través del símil, i comprengué que probablement ni ell ni cap altre goril·la ho entendrien mai. Tombant-se per marxar digué, més per ella que per ningú: - Jo me’n vaig d’aquest país, que són tots tan curts, que es deixen enganyar per l’estampa, i surten del foc per caure a les brases.