Zapatero i els 25 nans del PSC

De vegades la política imita els contes per infants. A mi, quan veig l’actuació dels 25 flamants diputats del “si tu no hi vas ells tornen”, em recorda indefectiblement el conte de la Blancaneus. Els 25 diputats, són com els nans. Petits, soferts i a diferència dels nans, no tenen nom ni cara. Tots n’hem sentit a parlar, però no sabem ni qui són. Treballen en l’anonimat, picant pedra a la mina, i empassant-se els “marrons”. Que Zapatero s’estima més pactar amb el PNB que cedir l’aeroport, doncs p’adentro. Que ens fa un traspàs de rodalies de la Srta Pepis, doncs fot-li que és sorda, que gestió de la crisi de moca-t’hi Manela, que 3 hores de castellà, que la llei de la dependència, que la intervenció d’Agrupació Mutua, que la llei d’Educació, que el Tribunal Constitucional de fireta, que Catalunya no és gaire Nació, que més cafè per a tots fins a tenir mal d’estomac, és igual. Ells han estat cridats a una missió superior, tenir cura de Blancaneus-Zapatero. Ella va de guais, perquè és la més bonica! I encara que saben que mai gaudiran del seu amor, la cuiden, la mimen, treballen per ella, perquè se saben cridats a dedicar la seva vida a cuidar-la. Fins hi tot , si cal, quan estigui a punt de morir, la vestiran ben guapa, a veure si un bes del Princep Obama i la ressuscita. La qüestió és els qui els varen votar els hi agrada aquest paperot. No es perdin les properes eleccions!

¿Día de la Hispanidad?

Em produeix una gran satisfacció haver anat a classe avui, en un dia com aquest, el de la hispanitat, sense veure banderes espanyoles i sense sentir discursos que fan xiular les orelles a qualsevol català. Com la majoria de la gent, m'encanta tenir un dia més per fer la meva però he de dir que en aquest dia treballaria més que mai per tal de no haver de celebrar una cosa com aquesta. No és que la hispanitat no tingui aspectes interessants, és que el concepte encara s’utilitza per justificar la opressió nacional de Catalunya, per exemple. Em seria indiferent celebrar el dia nacional de qualsevol altre lloc però en aquest cas se’m fa antipàtic que et vinguin a refregar que encara formes part d’un Estat en el que no tens cap ganes de ser-hi

El que m’ha indignat en consultar un xic com ha anat la jornada és la burxada que el nou govern del País Basc ha fet a la societat que teòricament representa. No en tenen prou en crear les eleccions menys democràtiques dels últims 30 anys posant al capdavant del govern a dos partits que no volen creure en aquesta nació. En un dia com aquest han fet participar el govern basc d'actes en què per principis aquesta institució mai havia participat. Una manera més de posar el dit a la llaga.
Sé que Montilla no ha anat a la desfilada, tot i que fos al·legant motius familiars per mi ja és suficient.

The times they are a-changin'

Quan un veu el món de la política des de fora, potser en te una perspectiva que els polítics no tenen. Però en tot cas, només cal posar una mica l’antena per veure que les coses estan canviant, i estant canviant sobre tot, perquè el desprestigi dels partits, i el model que proposen està més que desgastat. Quan hom veu que Esquerra Republicana se’n va a Madrid a fer de Convergència, a pactar els pressupostos amb Rodríguez Zapatero, o que Iceta posa cara displicent, menyspreant el referendum d’Arenys de Munt, o quan Puigcercòs o Montilla creuen que la seva mala imatge és culpa de Polonia, o quan Convergència vol construir la casa gran del catalanisme sense definir que l’objectiu és la independència, hom entén que això és un final d’etapa. Les veus més creatives intel•lectualment ja fa temps que mostren el camí: llegiu Cardús, Sanchis, Vila, Sostres, Forn, Roig, Gabancho, Clara-Simó, Oliver, etc, etc. Fins hi tot Joan Laporta, que no és polític, de moment, ho ha entés. Hi a l’altra banda qui hi ha? El desert intel•lectual, els fundadors de “Ciudadanos bilingües”. I la intel•lectualitat espanyola? la cosa és tan bèstia que Intel•lectual i Espanyol s’ha esdevingut un Oxímoron. De fet la novetat més important a la política espanyola es Rosa Díez, coneguda per la seva profunda preparació intel•lectual. Nois, Espanya s’ha convertit en un desert intel•lectual a força de defensar el que és indefensable en aquest moments a Europa. Es a dir, negar el dret dels Catalans a ser una nació. Ho diuen fins hi tot, persones d’ideologies oposades: “quin tostón”, “este partido es una mierda”. Faci el que faci el tribunal constitucional, serà com diuen els americans “too little too late”. Així doncs, agafeu-vos fort, the times they are a-changin que deia Dylan.

Acord de mínims

Arriba un punt, després de 30 anys de sentir parlar de governabilitat, estabilitat, suports puntuals, peix al cove, etc, en que servidor ja en té prou. Quan sent qualsevol d’aquests termes per justificar els suports dels diputats al congrés al govern de torn, em venen basques. La meva impressió és que ja n’hi ha prou de fer el préssec. Ja us avanço que no penso votar cap partit que no es comprometi a no donar suport al govern espanyol sinó compleix uns mínims. I aquests mínims han d’estar en el programa electoral i s’hi ha de comprometre seriosament. No s’hi val a presentar propostes se ús del català al congrés, de seleccions esportives, del cinèma en català, de la obligatorietat del personal de l’administració de Catalunya a conèixer el català (justicia, policia, etc, etc) i després donar suport als pressupostos, o a qualsevol altre llei, per bona que sigui. Com a primer pas altament educatiu, s’ha d’aprovar un reglament que permeti l’ús del català al congrés i en qualsevol comunicació amb l’administració, sigui catalana o estatal. No està be que fins hi tot els diputats d’ERC o de C i U s’ expressin en castellà. Que parlin en català i si s’atreveixen, que no els deixin parlar durant tota la legislatura. On està la nostra dignitat col•lectiva si es deixem trepitjar en una cosa tan bàsica com els drets lingüistics? La veritat, és que quan sento parlar els nostres diputats en castellà, amb un accent català marcat i els castellans parlant amb tota comoditat i agilitat el seu idioma se’m remouen els budells

La manca d’arguments del PSC

La manca d’arguments del PSC


El president Montilla ha dit que no s’han de convocar referendums d’autodeterminació als municipis, perquè és perseguir impossibles. Suposo que es referia a perseguir la independència. No ha dit pas que convocar referendums sigui un dret democràtic inapel•lable, ni que saber el que pensen i desitgen els ciutadans sigui un deure dels governants en un sistema democràtic. Simplement opina que no és útil. Es molt interessant que als unionistes se’ls han acabat els arguments, i l’únic que se’ls acut és dir que la independència no es possible, perquè l’Estat Espanyol no ens donarà la llibertat. Potser el Sr. Montilla no recorda quan ell lluitava contra el règim franquista en una causa il•legal segons la legislació vigent i que a ell li semblava defensable. Segur que molts pensaven que no s’havien de revoltar contra Franco, perquè era perillós. En tot cas, seguint aquesta mena d’arguments, segurament Estats Units serien una colònia britànica, Cuba una colònia espanyola i els negres americans serien esclaus. El PSC està entrant en una dinàmica d’empobriment intel•lectual digne d’estudi, i potser encara aconseguiran abaixar més el llistó en els propers mesos. No ens perdem el proper episodi. Per si de cas, el millor com deia el Sr. Iceta és no ser-hi, així no et xiulen!

En defensa de Joan Oliver

He de confessar que em va saber greu que el diari avui li apliqués un semàfor vermell a Joan Oliver, a ran de l’afer d’espionatge al Barça. Hi ha persones, que al llarg dels anys any significat un referent clar. Joan Oliver, amb les seves opinions lliures i trencadores m’ha fet sentir acompanyat. Ha estat una veu que sempre ha fugit dels tòpics i que ha expressat conceptes originals en un país on la mediocritat i el recurs al tòpic dels opinadors és la norma. Per això crec que abans de posar-li un semàfor vermell en aquest diari, al que ell ha contribuït tant, s’ho haurien d’haver rumiat més. Si ha contractat uns detectius per informar-se dels curriculum i les activitats de persones amb responsabilitats directives de Barça, és perquè percep amenaces cap a una institució cabdal pel país i que ben segur que serà objecte de totes les jugades brutes que es puguin imaginar en els propers mesos. Quina casualitat que l’afer surti a la llum una setmana després que Laporta encapçales la manifestació independentista i es posicionés a favor del referendum d’Arenys de Munt. Recordeu que el president Gamper va anar a la presó durant la dicatdura de primo de Ribera i que el president del Barça durant la República, va ser afulsellat pels “nacionals”. Per favor, aquest país ja te prou enemics, com per què els que ens l’estimem els ajudem autodestruint-nos.

Homenatge a Aznar

El passat 11 de setembre, varem homenatjar els nostres herois de la resistència a l’assimilació castellana (El general Moragues, Rafael de Casanova), però vaig trobar a faltar l’homenatge als herois actuals. Aquells que amb la seva trajectòria seran els pares de la independència de Catalunya. Entre ells, en un lloc destacat, José Maria Aznar. Quan siguem independents, tothom recordarà l’Alcalde d’Arenys de Munt, on es va iniciar l’onada sobiranista, i es recordaran fets memorables, com per exemple, persones demòcrates socialistes expressaven que votar i expressar la opinió de la ciutadania a les urnes era un acte reprovable i ridícul, etc. (molts blancs deien que era normal que els negres anessin a la part del darrera de l’autobus ). Lamentablement, però, ningú se’n recordarà de qui ho va fer possible. Va ser José Maria Aznar qui va dinamitar el govern regionalista de Convergència que durant anys, que feia de contenció. I així va permetre que Esquerra Republicana arribés al govern i forces un nou Estatut, i que Maragall tirés endavant un nou estatut, contra el seu propi partit, que de pas també va quedar esmicolat entre regionalistes (en diuen catalanistes) i espanyolistes i a sobre, va fer esclatar les opcions constitucionals, portant l’Estatut, que de fet és la prolongació del pacte constitucional 30 anys després, per ser jutjat en un tribunal que no te jurisdicció. I gràcies a ell i al seu entorn, el tribunal sorprenentment ho va acceptar a tràmit i està decidint el que podem ser els catalans (regió o nació) en un tema que òbviament no és de la seva incumbència. I de pas va aconseguir fer esclatar la evolució cap al regionalisme d’Esquerra Republicana, deixant-la com a col•laboracionista i forçant el naixement d’un independentisme que ja no creu en l’Estat Espanyol. Així, podria seguir força estona, enumerant les contribucions de Aznar i el seu entorn ideològic (ancha es Castilla) a la independència ( no les xapes, no a les seleccions esportives, no al català a les corts, no, no no!). En fi, des d’ací faig una crida, perquè aquest oblit imperdonable no es produeixi l’any vinent.

Resposta a la sentència

El Conseller Nadal diu que qui hauria de liderar la resposta a l’incompliment de l’Estatut per part de l’Estat Espanyol (el fet el tribunal constitucional es faci servir per això és una broma de mal gust), hauria de ser el govern. Bé. Millor encara que fos el parlament de Catalunya, que representa la sobirania dels catalans. En tot cas, el fet que la societat civil i els ex-presidents liderin la revolta, ja vol dir que qui ho hauria de fer no està per la feina. Quin disgust! Al final, la pudor de podrit que fa tot el tema de l’Estatut i l’Estat del “café para todos” ha empudegat tot el sistema constitucional espanyol. Algú a aquestes alçades creu en el tribunal constitucional? Jo crec que molt pocs catalans creuen en la seva imparcialitat i en la seva capacitat de ser jutge del contenciós entre Catalunya i Espanya. Així doncs, sembla que finalment, després de 30 anys de presa de pel i d’estira i arronsa, hi ha una sensibilitat majoritària a nivell de la societat civil catalana, sobre que cal un canvi del statu quo. No podem seguir dins aquesta dinàmica d’extermini lent de la nostra nació i de la nostra llengua, a base de diluir-nos en el magma autonòmic. Necessitem el reconeixement explícit de Catalunya com a nació i en això les institucions s’estan quedant endarrere. Tant se val, no us preocupeu, els partits polítics han de ser votats, així que ja cal que espavilin! Aquests que treballen per treure la crosta catalana de Catalunya, potser quedaran flotant sobre la crosta a la deriva i veuran que sota la crosta i a un cos nacional català que segueix existint i bategant, més lliure sense la crosta.

Democràcia de fireta

La democràcia no és una metodologia política formal: un parlament escollit democràticament, uns tribunals de justícia, un govern votat. La democràcia és per sobre de tot una ideologia. I és una ideologia moralment superior, perquè el que ens diu es “un home un vot”. Es a dir tots som iguals davant la llei. En ser una ideologia que ha de ser majoritàriament acceptada per la població, és difícilment exportable, quan les estructures prèvies (tribals, cas d’Afganistan, feixistes, cas d’Espanya) segueixen vigents en l’imaginari col•lectiu. L’espectacle execrable que l’Estat espanyol, representat per un avocat falangista, intenti prohibir una consulta popular i al mateix temps autoritzi una concentració falangista així ho demostra. La democràcia espanyola és més espanyola que democràtica. Us imagineu un advocat ex-nazi representant l’Estat Alemany, contra un consulta impulsada en una vila qualsevol. I un jutge autoritzant una manifestació feixista a l’hora. Us imagineu una llei de partits que prohibeix qui defensi la violència com arma política i no prohibeix l’existència de Falange. Us diré més, el propi partit Popular, que va crear la llei de partits, mai ha condemnat el cop d’estat del 1936, que òbviament va ser una manera d’utilitzar la violència per raons polítiques (o és que un milió de morts no són un assassinat sinó una estadística, que deia Stalin?). En fi, Espanya és una democràcia de fireta que segueix servint per esclafar els mínims drets democràtics de les nacions ocupades. Qui defensa aquest statu quo que s’ho faci mirar!

el grup del PSC a Madrid

La veritat és que el tema del grup propi del PSC al congrés dels diputats és un tema recurrent, però que cansa una mica. No dubto, que el Sr. Castells, i altres socialistes provinents de Convergència Socialista somiïn amb això. De fet, el seu somni de país, al meu entendre, es va acabar amb una cosa que es va dir el Pacte d’Abril, en que el PSC (anomenat Congrés, per distingir-lo del PSC Reagrupament) i el PSOE es varen “federar”. No discuteixo la bondat del pacte, la història ficció sempre és incerta, potser sinó s’hagués signat el pacte, hores d’ara estaríem ja com a Euskadi, amb un govern PP-PSOE. De tota manera, el que esta clar, és que els partits responen a uns sentiments dels seus votants, i encara no conec gaires votants del PSC sobiranistes. Per tant, es del tot lògic des del punt de vista d’un partit que no aspira a la sobirania de Catalunya, que en el Congrés dels Diputats, sumi els seus vots al PSOE, com alternativa de govern al PP. Us imagineu el grup del PSC votant junt amb el PP per exemple, contra una iniciativa del PSOE? Siguem seriosos. El grup parlamentari propi del PSC vindria el dia que el PSC adoptés les tesis sobiranistes, i és menys probable que passi això, que no que s’aturi el canvi climàtic per un acord global sobre reducció de gasos!

les raons del meu independentisme

Sovint, els meus amics espanyols em pregunten entre esglaiats i divertits, perquè una persona raonable, liberal i gens radical és independentista (concepte identificat a Espanya amb persona estripada, de tatuatge i arracades i okupa antisistema). I això fa que jo mateix també m’ho pregunti i analitzi la meva evolució mental, que sospito que és la mateixa que la de molts compatriotes. De fet és la crònica d’un fracàs col•lectiu. El fracàs d’Espanya de fer-nos sentir be dins d’aquest Estat. Quan jo tenia 17 anys, va morir Franco, molta gent va creure en un nou concepte d’Espanya, que inclouria un reconeixement explícit de les nacions històriques, amb totes les conseqüències. La nostra llengua seria protegida i fomentada, els nostres drets serien defensats i tots els espanyols rebríem un tracte equitatiu i just per part de l’estat. Bàsicament la nova etapa havia de representar el reconeixement del dret a la diferència. El 23 de Febrer va representar la mort del somni, encara que molts en aquell moment no ho varem percebre amb tota la seva profunditat. Suposo que pel nacionalisme castellà, la única Espanya possible és la castellana. I tot el que no sigui d’arrel castellana, és vist com una anomalia a eliminar, en un procés d’assimilació de la diferència accelerat per la immigració i per les noves tecnologies. Això fa que, la única manera de seguir sent una nació, sigui probablement aspirar a un estat propi. Molta gent dirà, es clar, i doncs que us pensàveu. Doncs si senyors, molts varem cometre un pecat d’ingenuïtat. Així és com hem arribat on som ara. I pel que sembla, encara hi ha molts catalans situats en aquesta posició. Ja abans que surti la sentència del constitucional, queda clar que la via constitucional s’ha quedat bloquejada. Més o menys com les seleccions esportives, el català a las Cortes, el CAT a la matrícula, el TCG València-Barcelona, la gestió del Prat, o el finançament. Anar-hi anant.

La Nació per fer què?

En aquest context de manca de motivació per construir Europa, el sobiranisme català hauria de tenir un missatge molt clar, perquè contra l’acusació de visió petita i mesquina, la realitat és que és el nostre model, i no el dels estats actuals, el que aconseguirà construir la Europa del futur. Fa molts anys, abans de la recuperació de la democràcia a Espanya, Josep Pallach, Secretari general del Reagupament Socialista, va escriure un llibre que se’n deia “la democràcia per fer què?. En ell intentava explicar perquè ens serviria a tots plegats la democràcia. Les coses existeixen perquè tenen utilitat, i sinó, desapareixen, és la inexorable llei de la supervivència. Així doncs, al sobiranisme català li manca cos ideològic, li manca respondre públicament i en veu alta a la pregunta: La Nació per fer què? La independència te sentit, per proposar nous models que avancin en una direcció contrària a la tirania dels imperis, té sentit per democratitzar el món, té sentit per construir una Europa que superi els estats europeus actuals i s’obri al món com un espai de llibertat que permeti la creativitat científica, tecnològica, artística, etc. un espai de llibertats individuals i col•lectives contraposat a imperis dictatorials com Russia i Xina, o teocràcies dictatorials com Iran o Arabia . En el món del segle XXI se segueix lliurant la eterna batalla entre tirania i llibertat, i aquesta batalla Europa l’ha de guanyar amb una estructura diferent, i contraria a la de la “puresa de raça” i la exclusió. Europa ha de convèncer, i per això ha de exemple de llibertat i no presó de nacions sense estat. La independència de Catalunya és un pas més en el camí del progrés, contra una nació espanyola que esclafa la diversitat i que vol existir per existir, per impuls primari, d’homínid que impulsa al domini i territorialitat, perquè diuen que “es una unidad de destino en lo universal”. Si el sobiranisme es reduís a voler tenir més diners al calaix de la Generalitat seriem una regió més d’Espanya fent el ploricó, i crec que “No es això, companys” Llach dixit.

Temps de "Reagrupar-se"

M’agrada el nom “Reagrupament”, pq expressa un concepte: durant 30 anys s’ha fet política de gestió, del dia a dia, i s’ha anat guanyant espai de reconeixement, però ara som davant el mur. El mur que ens nega oberta i específicament el dret a ser reconeguts com a nació. Espanya podia haver reconegut la Nació Catalana, com a part integrant de l’Estat, el nou Estatut era una ocasió d’or per fer-ho, però no ha estat així, i com sempre, volen la uniformitat castellana per a tots. Doncs be, ara, per saltar el mur, ens hem de “Reagrupar”, vol dir que hem de saber fer causa comuna del reconeixement nacional català, i si dins d’Espanya no ens hi volen, haurà de ser a fora, no? Per això felicito el pas valent del Sr. Carretero i els seu grup, com un detonant de la consciència, més enllà de si s’acaba configurant com a partit o si guanya eleccions. Hi ha una tasca comuna a fer, per sobre de la gestió, i en això es necessita a tothom, fins hi tot els socialistes no Jacobins. Bona feina!

Peix al cove

Si alguna cosa te de bonic, el pas del temps, és que enfronta a tothom amb la realitat amb i amb el seu destí. Tothom pot dir paraules boniques, omplirse la boca de declaracions, però al final, el temps passa i la realitat és la que és. Així que queda del nou model de relació amb Espanya que havia de ser el nou estatut. Aquest nou model que havia d’acavar amb la denostada estratègia de “peix al cove” practicada per Pujol. Maragall significava un pas endavant definitiu en el reconeixement de la nació catalana, per part de l’Estat espanyol. I això havia de comportar un finançament just, una gestió catalana de les infraestructures imprescindibles pel país, un blindatge de les competències. Doncs al final: tururut! Tornem al peix al cove: be el Sr. Pepiño Blanco, ens promet una part de rodalies y “esto es lo que hay”. Sabeu que, que no calia fer tant de merder per acavar ací. El Sr. Zapatero s’alia amb el PP d’Euskadi per canviar els mapes del temps, que sembla que els resultaven “indigestos”. Tant com el mapa dels païssos de parla catalana de TV3. Potser si canviem el mapa ens deixaran co-gestionar l’aeoport. Mentrestant, resten vigilants per la opressió que pateixen els castellano-parlants a Catalunya (que en queda de la obligació de coneixer el català). Anar-hi anant!

Fer el prèssec

S’acosten les eleccions europees, i torna a revifar el debat sobre si s’ha de poder parlar el català al Parlament Europeu! El PSC, per boca del Sr. Montilla, aposta per aquesta possibilitat, i estic encantat que així sigui. Però no oblidem, que el PSC te prou força parlamentaria a Madrid, per forçar un canvi en el Congrés dels Diputats, que permeti l’ús de les diverses llengües co-oficials a Espanya. Mentre no lluiti per això, de manera clara i desacomplexada, la seva credibilitat demanant l’ús del català a Europa està sota mínims, i novament només transmet la imatge que els diputats del PSC a Madrid, fan el cagamandúrries, i són una mera comparsa de les decisions del PSOE. Per altra banda, el seu govern, segueix sense poder esmenar la persecució per criteris polítics de TV3 al País Valencìà, que va propiciar indirectament mentre era ministre d’indústria. S’ha de mirar a Europa, ben segur, però també s’ha d’exigir a Madrid que assumeixi d’una vegada que Espanya és un Estat Plurilingüe, i que les institucions de l’Estat han de donar exemple.

Lideratge i seducció

L’entusiasme amb que s’han rebut algunes de les primeres mesures preses per Obama m’indueixen una reflexió sobre lideratge i seducció. Es obvi que Obama és un gran seductor. L’art de la seducció inclou dir aquelles coses boniques que tothom vol escoltar: els Estats Units no torturaran, es retiraran d’Irak, tancaran Guantànamo, La Casa Blanca serà la Casa del Poble. Però el lideratge implica més que seducció. Implica idees per sortir dels atzucacs i capacitat per fer front als reptes amb una sabia combinació de seducció i xarop de bastó. Cap d’aquestes mesures impedirà probablement que segueixi la guerra civil a Irak, que l’Iran segueixi fabricant la bomba atòmica, que l’Islamisme radical segueixi fomentant el terrorisme antioccidental, que a l’Afganistàn s’aconsegueixi la pau, etc. I llavors, quan Obama tregui el bastó, què diran els seduïts?
En tot cas, benvingut sigui Obama si aconsegueix motivar una societat amb valors sòlids, més enllà de l’afany de lucre individual. Liderar una nació, una empresa, un grup de científics, o un èquip de futbol requereix persones que entenguin el lideratge com un servei al grup, i no pas com una manera d’obtenir favors per familiars, amics i coneguts. O com una manera d’alimentar l’ego personal. Sovint qui ostenta el poder, ho aprofita per establir estructures de tipus mafiós i lleialtats inqüestionables, basades amb intercanvi de favors, justificant-se en un ideal superior que permet tota mena de bestialitats. L’aportació de la revolució americana va ser establir un sistema de poders i contrapoders, que fins ara han sigut un model a seguir per tots els demòcrates del món. Esperem que Obama sàpiga exercir aquesta mena de lideratge i Estats Units segueixi exercint aquest lideratge moral que té des de la seva creació, posant en evidència tots els dictadors, i líders de pa sucat amb oli que dominen el planeta.

ATZUCAC ESPANYOL

A mesura que avança la legislatura anem veien que Espanya s’està ficant en un atzucac, del que difícilment podrà sortir, si no torna enrere i es replanteja algunes qüestions fonamentals. D’una banda, la proposta més o menys federalista amb reforma del senat inclosa, del començament de l’era Zapatero ha quedat en un nou "café para todos" on no és pot fer cap pas seriós endavant en el finançament i la organització de l’Estat perquè allò que "aconsegueixin" els catalans ha de ser d’aplicació a totes les comunitats, incloent Ceuta i Melilla, el que pot derivar en un galimaties ingovernable, precisament per la manca d’una autèntica estructura federal. Per altra banda, els conservadors espanyols tampoc han sabut articular un discurs ideològic i d’organització de l’Estat modern, i segueixen ancorats en un espanyolisme ranci i profundament antiquat i antipàtic que difícilment els pot dur al poder en els propers anys. El confederalisme de convergència s’ha cremat en 30 anys de democràcia, donada la migradesa dels resultats obtinguts un cop tancat de facto el procés de reestructuració de l’Estat amb el cop militar del 23 F. El PSC, no sembla que hagi aconseguit avançar ni un mil·límetre en els seus plantejament federalistes, i els plantejaments indepèndentistes, representats per ERC no han aconseguit tampoc engrescar la societat i articular una alternativa creïble. Mentrestant guanya adeptes el passotisme, els antisistema i l’abstencionisme, que sempre són pèssimes opcions de futur, doncs al final són el brou de cultiu perfecte pels totalitarismes demagògics, Tan contents que estem tots pensant que un "Hugo Chavez" o un Vladimir Putin no són possibles a Espanya! Un prec, si és que un prec escrit en català arriba a Espanya "Srs. Politics, ideòlegs, intel·lectuals espanyols, facin un esforç, una altre Espanya ha de ser possible, perquè sinó estan ficats en un bon atzucac.
Lluis Mont i Girbau