dissabte, 19 de setembre del 2009

Homenatge a Aznar

El passat 11 de setembre, varem homenatjar els nostres herois de la resistència a l’assimilació castellana (El general Moragues, Rafael de Casanova), però vaig trobar a faltar l’homenatge als herois actuals. Aquells que amb la seva trajectòria seran els pares de la independència de Catalunya. Entre ells, en un lloc destacat, José Maria Aznar. Quan siguem independents, tothom recordarà l’Alcalde d’Arenys de Munt, on es va iniciar l’onada sobiranista, i es recordaran fets memorables, com per exemple, persones demòcrates socialistes expressaven que votar i expressar la opinió de la ciutadania a les urnes era un acte reprovable i ridícul, etc. (molts blancs deien que era normal que els negres anessin a la part del darrera de l’autobus ). Lamentablement, però, ningú se’n recordarà de qui ho va fer possible. Va ser José Maria Aznar qui va dinamitar el govern regionalista de Convergència que durant anys, que feia de contenció. I així va permetre que Esquerra Republicana arribés al govern i forces un nou Estatut, i que Maragall tirés endavant un nou estatut, contra el seu propi partit, que de pas també va quedar esmicolat entre regionalistes (en diuen catalanistes) i espanyolistes i a sobre, va fer esclatar les opcions constitucionals, portant l’Estatut, que de fet és la prolongació del pacte constitucional 30 anys després, per ser jutjat en un tribunal que no te jurisdicció. I gràcies a ell i al seu entorn, el tribunal sorprenentment ho va acceptar a tràmit i està decidint el que podem ser els catalans (regió o nació) en un tema que òbviament no és de la seva incumbència. I de pas va aconseguir fer esclatar la evolució cap al regionalisme d’Esquerra Republicana, deixant-la com a col•laboracionista i forçant el naixement d’un independentisme que ja no creu en l’Estat Espanyol. Així, podria seguir força estona, enumerant les contribucions de Aznar i el seu entorn ideològic (ancha es Castilla) a la independència ( no les xapes, no a les seleccions esportives, no al català a les corts, no, no no!). En fi, des d’ací faig una crida, perquè aquest oblit imperdonable no es produeixi l’any vinent.