La Nació per fer què?

En aquest context de manca de motivació per construir Europa, el sobiranisme català hauria de tenir un missatge molt clar, perquè contra l’acusació de visió petita i mesquina, la realitat és que és el nostre model, i no el dels estats actuals, el que aconseguirà construir la Europa del futur. Fa molts anys, abans de la recuperació de la democràcia a Espanya, Josep Pallach, Secretari general del Reagupament Socialista, va escriure un llibre que se’n deia “la democràcia per fer què?. En ell intentava explicar perquè ens serviria a tots plegats la democràcia. Les coses existeixen perquè tenen utilitat, i sinó, desapareixen, és la inexorable llei de la supervivència. Així doncs, al sobiranisme català li manca cos ideològic, li manca respondre públicament i en veu alta a la pregunta: La Nació per fer què? La independència te sentit, per proposar nous models que avancin en una direcció contrària a la tirania dels imperis, té sentit per democratitzar el món, té sentit per construir una Europa que superi els estats europeus actuals i s’obri al món com un espai de llibertat que permeti la creativitat científica, tecnològica, artística, etc. un espai de llibertats individuals i col•lectives contraposat a imperis dictatorials com Russia i Xina, o teocràcies dictatorials com Iran o Arabia . En el món del segle XXI se segueix lliurant la eterna batalla entre tirania i llibertat, i aquesta batalla Europa l’ha de guanyar amb una estructura diferent, i contraria a la de la “puresa de raça” i la exclusió. Europa ha de convèncer, i per això ha de exemple de llibertat i no presó de nacions sense estat. La independència de Catalunya és un pas més en el camí del progrés, contra una nació espanyola que esclafa la diversitat i que vol existir per existir, per impuls primari, d’homínid que impulsa al domini i territorialitat, perquè diuen que “es una unidad de destino en lo universal”. Si el sobiranisme es reduís a voler tenir més diners al calaix de la Generalitat seriem una regió més d’Espanya fent el ploricó, i crec que “No es això, companys” Llach dixit.

Temps de "Reagrupar-se"

M’agrada el nom “Reagrupament”, pq expressa un concepte: durant 30 anys s’ha fet política de gestió, del dia a dia, i s’ha anat guanyant espai de reconeixement, però ara som davant el mur. El mur que ens nega oberta i específicament el dret a ser reconeguts com a nació. Espanya podia haver reconegut la Nació Catalana, com a part integrant de l’Estat, el nou Estatut era una ocasió d’or per fer-ho, però no ha estat així, i com sempre, volen la uniformitat castellana per a tots. Doncs be, ara, per saltar el mur, ens hem de “Reagrupar”, vol dir que hem de saber fer causa comuna del reconeixement nacional català, i si dins d’Espanya no ens hi volen, haurà de ser a fora, no? Per això felicito el pas valent del Sr. Carretero i els seu grup, com un detonant de la consciència, més enllà de si s’acaba configurant com a partit o si guanya eleccions. Hi ha una tasca comuna a fer, per sobre de la gestió, i en això es necessita a tothom, fins hi tot els socialistes no Jacobins. Bona feina!

Peix al cove

Si alguna cosa te de bonic, el pas del temps, és que enfronta a tothom amb la realitat amb i amb el seu destí. Tothom pot dir paraules boniques, omplirse la boca de declaracions, però al final, el temps passa i la realitat és la que és. Així que queda del nou model de relació amb Espanya que havia de ser el nou estatut. Aquest nou model que havia d’acavar amb la denostada estratègia de “peix al cove” practicada per Pujol. Maragall significava un pas endavant definitiu en el reconeixement de la nació catalana, per part de l’Estat espanyol. I això havia de comportar un finançament just, una gestió catalana de les infraestructures imprescindibles pel país, un blindatge de les competències. Doncs al final: tururut! Tornem al peix al cove: be el Sr. Pepiño Blanco, ens promet una part de rodalies y “esto es lo que hay”. Sabeu que, que no calia fer tant de merder per acavar ací. El Sr. Zapatero s’alia amb el PP d’Euskadi per canviar els mapes del temps, que sembla que els resultaven “indigestos”. Tant com el mapa dels païssos de parla catalana de TV3. Potser si canviem el mapa ens deixaran co-gestionar l’aeoport. Mentrestant, resten vigilants per la opressió que pateixen els castellano-parlants a Catalunya (que en queda de la obligació de coneixer el català). Anar-hi anant!

Fer el prèssec

S’acosten les eleccions europees, i torna a revifar el debat sobre si s’ha de poder parlar el català al Parlament Europeu! El PSC, per boca del Sr. Montilla, aposta per aquesta possibilitat, i estic encantat que així sigui. Però no oblidem, que el PSC te prou força parlamentaria a Madrid, per forçar un canvi en el Congrés dels Diputats, que permeti l’ús de les diverses llengües co-oficials a Espanya. Mentre no lluiti per això, de manera clara i desacomplexada, la seva credibilitat demanant l’ús del català a Europa està sota mínims, i novament només transmet la imatge que els diputats del PSC a Madrid, fan el cagamandúrries, i són una mera comparsa de les decisions del PSOE. Per altra banda, el seu govern, segueix sense poder esmenar la persecució per criteris polítics de TV3 al País Valencìà, que va propiciar indirectament mentre era ministre d’indústria. S’ha de mirar a Europa, ben segur, però també s’ha d’exigir a Madrid que assumeixi d’una vegada que Espanya és un Estat Plurilingüe, i que les institucions de l’Estat han de donar exemple.

Lideratge i seducció

L’entusiasme amb que s’han rebut algunes de les primeres mesures preses per Obama m’indueixen una reflexió sobre lideratge i seducció. Es obvi que Obama és un gran seductor. L’art de la seducció inclou dir aquelles coses boniques que tothom vol escoltar: els Estats Units no torturaran, es retiraran d’Irak, tancaran Guantànamo, La Casa Blanca serà la Casa del Poble. Però el lideratge implica més que seducció. Implica idees per sortir dels atzucacs i capacitat per fer front als reptes amb una sabia combinació de seducció i xarop de bastó. Cap d’aquestes mesures impedirà probablement que segueixi la guerra civil a Irak, que l’Iran segueixi fabricant la bomba atòmica, que l’Islamisme radical segueixi fomentant el terrorisme antioccidental, que a l’Afganistàn s’aconsegueixi la pau, etc. I llavors, quan Obama tregui el bastó, què diran els seduïts?
En tot cas, benvingut sigui Obama si aconsegueix motivar una societat amb valors sòlids, més enllà de l’afany de lucre individual. Liderar una nació, una empresa, un grup de científics, o un èquip de futbol requereix persones que entenguin el lideratge com un servei al grup, i no pas com una manera d’obtenir favors per familiars, amics i coneguts. O com una manera d’alimentar l’ego personal. Sovint qui ostenta el poder, ho aprofita per establir estructures de tipus mafiós i lleialtats inqüestionables, basades amb intercanvi de favors, justificant-se en un ideal superior que permet tota mena de bestialitats. L’aportació de la revolució americana va ser establir un sistema de poders i contrapoders, que fins ara han sigut un model a seguir per tots els demòcrates del món. Esperem que Obama sàpiga exercir aquesta mena de lideratge i Estats Units segueixi exercint aquest lideratge moral que té des de la seva creació, posant en evidència tots els dictadors, i líders de pa sucat amb oli que dominen el planeta.

ATZUCAC ESPANYOL

A mesura que avança la legislatura anem veien que Espanya s’està ficant en un atzucac, del que difícilment podrà sortir, si no torna enrere i es replanteja algunes qüestions fonamentals. D’una banda, la proposta més o menys federalista amb reforma del senat inclosa, del començament de l’era Zapatero ha quedat en un nou "café para todos" on no és pot fer cap pas seriós endavant en el finançament i la organització de l’Estat perquè allò que "aconsegueixin" els catalans ha de ser d’aplicació a totes les comunitats, incloent Ceuta i Melilla, el que pot derivar en un galimaties ingovernable, precisament per la manca d’una autèntica estructura federal. Per altra banda, els conservadors espanyols tampoc han sabut articular un discurs ideològic i d’organització de l’Estat modern, i segueixen ancorats en un espanyolisme ranci i profundament antiquat i antipàtic que difícilment els pot dur al poder en els propers anys. El confederalisme de convergència s’ha cremat en 30 anys de democràcia, donada la migradesa dels resultats obtinguts un cop tancat de facto el procés de reestructuració de l’Estat amb el cop militar del 23 F. El PSC, no sembla que hagi aconseguit avançar ni un mil·límetre en els seus plantejament federalistes, i els plantejaments indepèndentistes, representats per ERC no han aconseguit tampoc engrescar la societat i articular una alternativa creïble. Mentrestant guanya adeptes el passotisme, els antisistema i l’abstencionisme, que sempre són pèssimes opcions de futur, doncs al final són el brou de cultiu perfecte pels totalitarismes demagògics, Tan contents que estem tots pensant que un "Hugo Chavez" o un Vladimir Putin no són possibles a Espanya! Un prec, si és que un prec escrit en català arriba a Espanya "Srs. Politics, ideòlegs, intel·lectuals espanyols, facin un esforç, una altre Espanya ha de ser possible, perquè sinó estan ficats en un bon atzucac.
Lluis Mont i Girbau

Constitució i supervivència

Cada any, la festa del dia de la Constitució em produeix un sentiment de tristesa i desassossec. La primera opció és no mirar els telenoticies ni els diaris i simplement fer festa. La segona és preguntar-se perquè. En el fons, la Constitució es per a mi, la història d’un somni no complert. Despertàvem del franquisme, i la constitució era una norma democràtica que havia de garantir la supervivència de la nació catalana, dins l’estat espanyol. La constitució parlava de nacionalitats i se suposava que l’estat vetllaria per la supervivència d’aquestes nacionalitats. Qui podia pensar que amb el temps, la constitució seria utilitzada pels sectors nacionalistes espanyols per negar el dret a ser de la nació catalana. En tot cas, hi ha una llei natural d’obligat compliment, per part dels individus però també de les nacions. Aquesta llei es diu la “lluita per la supervivència”. Si la constitució espanyola no garanteix la supervivència de la nació catalana, aquesta deixa de poder ser assumida pels catalans. I em temo que aquesta és la situació actual. Diu Epicur “la justícia natural és un acord sobre el que convé per no agredir-se els uns als altres i per no ser agredits”. La justícia és un pacte. La constitució és un pacte de mutu respecte. Si Espanya vol assimilar i fer desaparèixer la nació catalana, no hi ha possibilitat de justícia ni de pacte.