dissabte, 17 d’octubre de 2009

Zapatero i els 25 nans del PSC

De vegades la política imita els contes per infants. A mi, quan veig l’actuació dels 25 flamants diputats del “si tu no hi vas ells tornen”, em recorda indefectiblement el conte de la Blancaneus. Els 25 diputats, són com els nans. Petits, soferts i a diferència dels nans, no tenen nom ni cara. Tots n’hem sentit a parlar, però no sabem ni qui són. Treballen en l’anonimat, picant pedra a la mina, i empassant-se els “marrons”. Que Zapatero s’estima més pactar amb el PNB que cedir l’aeroport, doncs p’adentro. Que ens fa un traspàs de rodalies de la Srta Pepis, doncs fot-li que és sorda, que gestió de la crisi de moca-t’hi Manela, que 3 hores de castellà, que la llei de la dependència, que la intervenció d’Agrupació Mutua, que la llei d’Educació, que el Tribunal Constitucional de fireta, que Catalunya no és gaire Nació, que més cafè per a tots fins a tenir mal d’estomac, és igual. Ells han estat cridats a una missió superior, tenir cura de Blancaneus-Zapatero. Ella va de guais, perquè és la més bonica! I encara que saben que mai gaudiran del seu amor, la cuiden, la mimen, treballen per ella, perquè se saben cridats a dedicar la seva vida a cuidar-la. Fins hi tot , si cal, quan estigui a punt de morir, la vestiran ben guapa, a veure si un bes del Princep Obama i la ressuscita. La qüestió és els qui els varen votar els hi agrada aquest paperot. No es perdin les properes eleccions!

dilluns, 12 d’octubre de 2009

¿Día de la Hispanidad?

Em produeix una gran satisfacció haver anat a classe avui, en un dia com aquest, el de la hispanitat, sense veure banderes espanyoles i sense sentir discursos que fan xiular les orelles a qualsevol català. Com la majoria de la gent, m'encanta tenir un dia més per fer la meva però he de dir que en aquest dia treballaria més que mai per tal de no haver de celebrar una cosa com aquesta. No és que la hispanitat no tingui aspectes interessants, és que el concepte encara s’utilitza per justificar la opressió nacional de Catalunya, per exemple. Em seria indiferent celebrar el dia nacional de qualsevol altre lloc però en aquest cas se’m fa antipàtic que et vinguin a refregar que encara formes part d’un Estat en el que no tens cap ganes de ser-hi

El que m’ha indignat en consultar un xic com ha anat la jornada és la burxada que el nou govern del País Basc ha fet a la societat que teòricament representa. No en tenen prou en crear les eleccions menys democràtiques dels últims 30 anys posant al capdavant del govern a dos partits que no volen creure en aquesta nació. En un dia com aquest han fet participar el govern basc d'actes en què per principis aquesta institució mai havia participat. Una manera més de posar el dit a la llaga.
Sé que Montilla no ha anat a la desfilada, tot i que fos al·legant motius familiars per mi ja és suficient.

diumenge, 4 d’octubre de 2009

The times they are a-changin'

Quan un veu el món de la política des de fora, potser en te una perspectiva que els polítics no tenen. Però en tot cas, només cal posar una mica l’antena per veure que les coses estan canviant, i estant canviant sobre tot, perquè el desprestigi dels partits, i el model que proposen està més que desgastat. Quan hom veu que Esquerra Republicana se’n va a Madrid a fer de Convergència, a pactar els pressupostos amb Rodríguez Zapatero, o que Iceta posa cara displicent, menyspreant el referendum d’Arenys de Munt, o quan Puigcercòs o Montilla creuen que la seva mala imatge és culpa de Polonia, o quan Convergència vol construir la casa gran del catalanisme sense definir que l’objectiu és la independència, hom entén que això és un final d’etapa. Les veus més creatives intel•lectualment ja fa temps que mostren el camí: llegiu Cardús, Sanchis, Vila, Sostres, Forn, Roig, Gabancho, Clara-Simó, Oliver, etc, etc. Fins hi tot Joan Laporta, que no és polític, de moment, ho ha entés. Hi a l’altra banda qui hi ha? El desert intel•lectual, els fundadors de “Ciudadanos bilingües”. I la intel•lectualitat espanyola? la cosa és tan bèstia que Intel•lectual i Espanyol s’ha esdevingut un Oxímoron. De fet la novetat més important a la política espanyola es Rosa Díez, coneguda per la seva profunda preparació intel•lectual. Nois, Espanya s’ha convertit en un desert intel•lectual a força de defensar el que és indefensable en aquest moments a Europa. Es a dir, negar el dret dels Catalans a ser una nació. Ho diuen fins hi tot, persones d’ideologies oposades: “quin tostón”, “este partido es una mierda”. Faci el que faci el tribunal constitucional, serà com diuen els americans “too little too late”. Així doncs, agafeu-vos fort, the times they are a-changin que deia Dylan.

dissabte, 26 de setembre de 2009

Acord de mínims

Arriba un punt, després de 30 anys de sentir parlar de governabilitat, estabilitat, suports puntuals, peix al cove, etc, en que servidor ja en té prou. Quan sent qualsevol d’aquests termes per justificar els suports dels diputats al congrés al govern de torn, em venen basques. La meva impressió és que ja n’hi ha prou de fer el préssec. Ja us avanço que no penso votar cap partit que no es comprometi a no donar suport al govern espanyol sinó compleix uns mínims. I aquests mínims han d’estar en el programa electoral i s’hi ha de comprometre seriosament. No s’hi val a presentar propostes se ús del català al congrés, de seleccions esportives, del cinèma en català, de la obligatorietat del personal de l’administració de Catalunya a conèixer el català (justicia, policia, etc, etc) i després donar suport als pressupostos, o a qualsevol altre llei, per bona que sigui. Com a primer pas altament educatiu, s’ha d’aprovar un reglament que permeti l’ús del català al congrés i en qualsevol comunicació amb l’administració, sigui catalana o estatal. No està be que fins hi tot els diputats d’ERC o de C i U s’ expressin en castellà. Que parlin en català i si s’atreveixen, que no els deixin parlar durant tota la legislatura. On està la nostra dignitat col•lectiva si es deixem trepitjar en una cosa tan bàsica com els drets lingüistics? La veritat, és que quan sento parlar els nostres diputats en castellà, amb un accent català marcat i els castellans parlant amb tota comoditat i agilitat el seu idioma se’m remouen els budells

La manca d’arguments del PSC

La manca d’arguments del PSC


El president Montilla ha dit que no s’han de convocar referendums d’autodeterminació als municipis, perquè és perseguir impossibles. Suposo que es referia a perseguir la independència. No ha dit pas que convocar referendums sigui un dret democràtic inapel•lable, ni que saber el que pensen i desitgen els ciutadans sigui un deure dels governants en un sistema democràtic. Simplement opina que no és útil. Es molt interessant que als unionistes se’ls han acabat els arguments, i l’únic que se’ls acut és dir que la independència no es possible, perquè l’Estat Espanyol no ens donarà la llibertat. Potser el Sr. Montilla no recorda quan ell lluitava contra el règim franquista en una causa il•legal segons la legislació vigent i que a ell li semblava defensable. Segur que molts pensaven que no s’havien de revoltar contra Franco, perquè era perillós. En tot cas, seguint aquesta mena d’arguments, segurament Estats Units serien una colònia britànica, Cuba una colònia espanyola i els negres americans serien esclaus. El PSC està entrant en una dinàmica d’empobriment intel•lectual digne d’estudi, i potser encara aconseguiran abaixar més el llistó en els propers mesos. No ens perdem el proper episodi. Per si de cas, el millor com deia el Sr. Iceta és no ser-hi, així no et xiulen!

En defensa de Joan Oliver

He de confessar que em va saber greu que el diari avui li apliqués un semàfor vermell a Joan Oliver, a ran de l’afer d’espionatge al Barça. Hi ha persones, que al llarg dels anys any significat un referent clar. Joan Oliver, amb les seves opinions lliures i trencadores m’ha fet sentir acompanyat. Ha estat una veu que sempre ha fugit dels tòpics i que ha expressat conceptes originals en un país on la mediocritat i el recurs al tòpic dels opinadors és la norma. Per això crec que abans de posar-li un semàfor vermell en aquest diari, al que ell ha contribuït tant, s’ho haurien d’haver rumiat més. Si ha contractat uns detectius per informar-se dels curriculum i les activitats de persones amb responsabilitats directives de Barça, és perquè percep amenaces cap a una institució cabdal pel país i que ben segur que serà objecte de totes les jugades brutes que es puguin imaginar en els propers mesos. Quina casualitat que l’afer surti a la llum una setmana després que Laporta encapçales la manifestació independentista i es posicionés a favor del referendum d’Arenys de Munt. Recordeu que el president Gamper va anar a la presó durant la dicatdura de primo de Ribera i que el president del Barça durant la República, va ser afulsellat pels “nacionals”. Per favor, aquest país ja te prou enemics, com per què els que ens l’estimem els ajudem autodestruint-nos.

dissabte, 19 de setembre de 2009

Homenatge a Aznar

El passat 11 de setembre, varem homenatjar els nostres herois de la resistència a l’assimilació castellana (El general Moragues, Rafael de Casanova), però vaig trobar a faltar l’homenatge als herois actuals. Aquells que amb la seva trajectòria seran els pares de la independència de Catalunya. Entre ells, en un lloc destacat, José Maria Aznar. Quan siguem independents, tothom recordarà l’Alcalde d’Arenys de Munt, on es va iniciar l’onada sobiranista, i es recordaran fets memorables, com per exemple, persones demòcrates socialistes expressaven que votar i expressar la opinió de la ciutadania a les urnes era un acte reprovable i ridícul, etc. (molts blancs deien que era normal que els negres anessin a la part del darrera de l’autobus ). Lamentablement, però, ningú se’n recordarà de qui ho va fer possible. Va ser José Maria Aznar qui va dinamitar el govern regionalista de Convergència que durant anys, que feia de contenció. I així va permetre que Esquerra Republicana arribés al govern i forces un nou Estatut, i que Maragall tirés endavant un nou estatut, contra el seu propi partit, que de pas també va quedar esmicolat entre regionalistes (en diuen catalanistes) i espanyolistes i a sobre, va fer esclatar les opcions constitucionals, portant l’Estatut, que de fet és la prolongació del pacte constitucional 30 anys després, per ser jutjat en un tribunal que no te jurisdicció. I gràcies a ell i al seu entorn, el tribunal sorprenentment ho va acceptar a tràmit i està decidint el que podem ser els catalans (regió o nació) en un tema que òbviament no és de la seva incumbència. I de pas va aconseguir fer esclatar la evolució cap al regionalisme d’Esquerra Republicana, deixant-la com a col•laboracionista i forçant el naixement d’un independentisme que ja no creu en l’Estat Espanyol. Així, podria seguir força estona, enumerant les contribucions de Aznar i el seu entorn ideològic (ancha es Castilla) a la independència ( no les xapes, no a les seleccions esportives, no al català a les corts, no, no no!). En fi, des d’ací faig una crida, perquè aquest oblit imperdonable no es produeixi l’any vinent.