The times they are a-changin'

Quan un veu el món de la política des de fora, potser en te una perspectiva que els polítics no tenen. Però en tot cas, només cal posar una mica l’antena per veure que les coses estan canviant, i estant canviant sobre tot, perquè el desprestigi dels partits, i el model que proposen està més que desgastat. Quan hom veu que Esquerra Republicana se’n va a Madrid a fer de Convergència, a pactar els pressupostos amb Rodríguez Zapatero, o que Iceta posa cara displicent, menyspreant el referendum d’Arenys de Munt, o quan Puigcercòs o Montilla creuen que la seva mala imatge és culpa de Polonia, o quan Convergència vol construir la casa gran del catalanisme sense definir que l’objectiu és la independència, hom entén que això és un final d’etapa. Les veus més creatives intel•lectualment ja fa temps que mostren el camí: llegiu Cardús, Sanchis, Vila, Sostres, Forn, Roig, Gabancho, Clara-Simó, Oliver, etc, etc. Fins hi tot Joan Laporta, que no és polític, de moment, ho ha entés. Hi a l’altra banda qui hi ha? El desert intel•lectual, els fundadors de “Ciudadanos bilingües”. I la intel•lectualitat espanyola? la cosa és tan bèstia que Intel•lectual i Espanyol s’ha esdevingut un Oxímoron. De fet la novetat més important a la política espanyola es Rosa Díez, coneguda per la seva profunda preparació intel•lectual. Nois, Espanya s’ha convertit en un desert intel•lectual a força de defensar el que és indefensable en aquest moments a Europa. Es a dir, negar el dret dels Catalans a ser una nació. Ho diuen fins hi tot, persones d’ideologies oposades: “quin tostón”, “este partido es una mierda”. Faci el que faci el tribunal constitucional, serà com diuen els americans “too little too late”. Així doncs, agafeu-vos fort, the times they are a-changin que deia Dylan.